Valors sanitaris per afrontar la crisi

(Article amb aportacions del Dr. Javier Herranz i imatges facilitades per Andrea Crehuet i Maria Eugènia Zegrí, de l’Hospital General de Catalunya).

Estudiants de medicina del grup de voluntariat que s’explica en l’apartat 9 d’aquest article(1)

(1) Foto: D'esquerra a dreta: Anna Galceran, Arnau Subirà, Andrea Crehuet, Maria Eugenia Zegrí, Monica Garcia-Jurado, Isabel Tusquets i Marta Sala (foto del dia de Sant Jordi de 2020).

SINOPSI: A la fi de març de 2020 vaig ingressar a l’Hospital UGC, on un equip mèdic em va salvar la vida després d’una infecció molt greu de COVID-19, arribant a estar 19 dies a la UCI i un total de 36 dies hospitalitzat. En aquest temps, l’experiència de la malaltia unida a l’observació de les persones que em van cuidar m’ha impulsat a escriure aquest article.

El text exposa 10 valors positius que vaig observar en el personal sanitari que al meu entendre hauríem de ser capaços de transmetre i potenciar, perquè ens faran falta per afrontar els reptes que encara s’apropen. Són valors universals que elles i ells ja els han potenciat per la seva posició en primera línia i val la pena més que mai que els adoptem també nosaltres. Serveixi doncs aquest article com a instrument de reflexió i com a reconeixement a l’equip mèdic gràcies al qual he pogut tornar.

1- Consciència de la precarietat humana

Pot semblar estrany plantejar això com un valor positiu, però a mi personalment em sembla el valor bàsic, el que fonamenta i dóna sentit a tots els altres. En la nostra societat del mal anomenat primer món, on parlar del sofriment o la mort és un tabú i atenem tot tipus d’estímuls que ens mantenen a la zona de confort, la pandèmia ens ha posat davant del mirall de la nostra pròpia fragilitat. Certament la coneixem a distància per la història, les pel·lícules, l’escola; sobretot la patim directament quan ens copeja una desgràcia familiar; però la nostra vulnerabilitat col·lectiva s’ha mantingut camuflada en les últimes dècades després de la societat de consum, els infinits estímuls de les xarxes socials, els continguts de l’oci i la constant publicitat que ens ofereixen un món d’ocurrències i pantalles, convidant-nos a mirar cap a un altre costat quan les coses van malament.

“És miserable saber-se miserable, però és ser gran reconèixer que s’és miserable”.Blaise Pascal (1623 – 1662)

Ser conscients de la nostra precarietat no significa estar sempre pensant en les grans amenaces; és tan simple com prendre-les seriosament, i això és alguna cosa que sovint no sabem fer. Pensem per exemple en els grans reptes que ja teníem oberts abans del nou coronavirus: el canvi climàtic, la violència de gènere, l’exclusió social, la desigualtat extrema, les migracions… Prendre-s’ho de debò significa disposar-se a mirar els grans problemes de front i informar-se bé sobre ells i per sobre de tot estar disposat a mobilitzar-se i fer alguna cosa sobre el tema. Així és com haurien de veure’ns els joves, el nostre alumnat, els nostres fills i filles. Amb el nostre exemple ho hauríem de transmetre perquè aquesta és la grandesa d’aquest “valor número u”, una forma de consciència que ens ha de portar a sortir de la nostra letargia social i posar-nos en moviment, cadascun des d’on pugui però tots en la direcció d’afrontar les coses que realment tenen importància.

2- Tenacitat o No rendició

En coherència amb el que he dit, començaré mostrant la meva pròpia experiència de vulnerabilitat. El dia 23 de març de 2020 vaig ingressar a l’hospital de Martorell i em van confirmar el diagnòstic. Portava 8 empitjorant i en aquell moment va semblar que ho tenia tot en contra: els dos pulmons infectats, 55 anys, una malaltia nova, les xifres de morts creixent i jo ofegant-me i sentint-me cada vegada més malament. A més, el sistema sanitari començava a estar col·lapsat, la primera nit vaig dormir en un passadís i es notava que el personal anava sobrecarregat de treball. Jo estava traumatitzat, sentia llàstima per mi i pels altres malalts que dormien en altres llits més enllà, sense cap familiar que pogués acompanyar-nos, esperant… què? Tot ho veia negre i vaig pensar en els corredors de la mort, en els migrants que dormen en pasteres aterrits, en les famílies que malviuen en ciutats en guerra… en 24 hores havia passat de ser un ciutadà europeu post-modern a un ésser humà més entre milions dels que es donen de cara cada dia amb la nostra dimensió més miserable. Va ser l’estranya sensació de qui desperta d’un somni i es verifica que tot el que som, tot el que estimem pot enfonsar-se de sobte com un castell de cartes.

L’endemà em van traslladar a l’hospital General i immediatament em van dir que entraria a la UCI. Vaig encertar a veure un metge llegint els meus informes i negant amb el cap; arribat a aquest punt vaig tocar fons, aquest dia 25 de març vaig arribar al convenciment que no sortiria viu d’allà. És un sentiment que si pots explicar-ho et deixa marcat, no té a veure amb la tristesa ni la por sinó amb la desesperació. Sents com un vertigen, una solitud infinita, et crema per dins el desig de comunicar-te amb la teva família per poder acomiadar-te almenys, alguna cosa que només pots fer per xat perquè ningú pot venir a veure’t (amb febre i l’oxigen posat tampoc estàs per videoconferències)… vaig utilitzar el Whatsapp com vaig poder i va ser a través d’aquest mitjà que els meus familiars i amics em van donar ànims. Ho vaig interpretar com un comiat, envoltat com estava d’un pessimisme total, i amb el dolor d’estar perdent-los va ser com vaig creuar la porta de la UCI, tan convençut que allò era el final que fins i tot vaig preguntar si em portaven a una unitat de cures pal·liatives.

En aquest estat em va trobar la primera doctora de la UCI. Ella va ser la que en aquell moment em va ensenyar el valor número 2. Em va posar la mà a l’espatlla i em va dir alguna cosa així com:

– “Cures pal·liatives? Ni parlar-ne! Nosaltres no llencem la tovallola i tu tampoc la llençaràs.”

No se m’acudeix res millor que se li pugui dir a algú en aquesta situació! No rendir-te, mai donar-te per vençut mentre estiguis viu. Vaig veure la determinació en els seus ulls, la força de qui té incorporat ja el sentit de la lluita en la que estàvem i això em va fer canviar d’actitud. Així que vaig seguir el seu exemple, vaig encertar a trucar un moment a la meva dona i li vaig donar un missatge similar donant-li a entendre que faria tot el que podria. Després ja vaig quedar inconscient (a més vaig perdre el mòbil) i quedàrem incomunicats, però a partir d’aquell moment la van anar trucant cada dia per informar-la de la meva evolució. En una ocasió un altre metge li va dir: “anem a donar el 200%”.

“Si pots forçar el teu cor, i els teus nervis i tendons, a complir amb els teus objectius molt després que estiguin esgotats, i així resistir quan ja no et queda gens excepte la Voluntat, que els diu: “Resistiu!”(…) Teva és la Terra i tot el que hi ha en ella, i per sobre de tot seràs un ésser humà” – Rudyard Kipling (1865 – 1936)

En fi, el que vull dir aquí és que, una vegada constatada la nostra misèria, la no rendició és el següent pas, el segon moviment d’aquesta simfonia de valors que hem d’interpretar entre tots. Un valor fonamental aplicable a moltes coses que també ens convé traslladar a la comunitat educativa. Vulnerables? Sí, però tenint molt clar que anem a donar el 200% perquè el nostre alumnat, els nostres fills i filles aprenguin més que mai tot el que necessitin aprendre. Gens de queixes, gens de dubtes, la nostra missió és lluitar i això és sens dubte el que anem a fer seguint l’exemple del personal sanitari.

3- Treball en equip

El meu pas per la UCI va posar a prova aquesta tenacitat de l’equip mèdic perquè el virus ens ho va posar difícil; el dia 26 de març la meva pneumònia va empitjorar ràpidament i ja no vaig poder respirar per mi mateix, així que em van connectar a un respirador i vaig rebre una forta medicació. El dia 27 el virus va començar a afectar als ronyons. El 30 va semblar que millorava i es va passar de sedació total a lleu i ventilació mixta, però poc després, els dies 2 i 3 d’abril vaig patir forts broncoespasmes i vam haver de retrocedir: una altra vegada intubació, una altra vegada respirador i més medicació (antibiòtics, antiinflamatoris, broncodilatadors, retrovirus, antipsicótics…).

El 6 d’abril va semblar que millorava una altra vegada i van passar de nou a sedació lleu; aquell va ser el moment crític per veure si el meu cos col·lapsava o responia. Finalment el dia 8 d’abril la infecció va donar mostres de retrocedir, semblava que havíem guanyat la batalla per fi. Vaig despertar (diuen que vaig demanar una Coca-Cola i es van posar a riure, encara que jo no recordo res). Van cridar a la meva parella per dir-li que ja estava fora de perill.

“Celebreu el dia d’avui”.

Una altra expressió sintètica i bonica per expressar el que podria ser a partir d’ara el meu segon aniversari.

“Si vols anar ràpid, camina sol. Si vols arribar lluny, ves acompanyat” – Proverbi africà

No van acabar les complicacions perquè quan em van portar a semicrítics vaig patir la infecció d’un bacteri multiresistent. Una altra vegada UCI, sedació… Per això es va allargar la meva estada allí més del previst.

En aquest apartat vull posar l’èmfasi en el caràcter col·lectiu d’aquesta tenacitat. No va ser una persona en concret sinó el treball en equip organitzat de professionals els que em van salvar. És sabut que els hospitals funcionen com un rellotge: indicadors, torns, consignes, protocols…

Cada infermera, cada metge, cada professional que intervé ho fa amb unes instruccions precises i aquest model tan necessari en l’àmbit sanitari és extrapolable a tots els nivells, doncs com més ambiciós és un repte més gent ha d’implicar-se en ell i més rigorosa ha de ser la seva organització. Això requereix també una certa estructura jeràrquica però aquesta sempre ha d’estar al servei de l’eficiència de l’equip i mai a l’inrevés.

4- Intel·ligència col·lectiva

Després vaig saber que a una escala molt més gran, de l’hospital han sorgit diverses iniciatives per lluitar contra el virus en l’àmbit de la recerca. Estan estudiant l’evolució dels malalts de COVID-19, en coordinació amb la Universitat de Salamanca entre d’altres, analitzant dades com les imatges tridimensionals de les lesions pulmonars i l’estadística de les anàlisis dels pacients per a una millor comprensió d’un virus que de moment és impredictible. És un gra de sorra més entre els hospitals, empreses i institucions de tot el món que posen el focus en altres àmbits de lluita com poden ser la cerca de vacunes, el desenvolupament de test, el tractament de determinades seqüeles o el desenvolupament de nous medicaments entre d’altres.

L’única i més eficient eina que té l’ésser humà per sobreviure és la seva intel·ligència. El nostre més gran patrimoni són els milions de cervells humans, com els que s’estan esforçant en aquest mateix moment per lluitar contra el COVID-19. La suma de tots ells és el que s’anomena intel·ligència col·lectiva (concepte divulgat per Peter Russell, Tom Atlee i Pierre Lévy entre altres teòrics).

Segons la seva definició en Wikipedia, “la maximització de la intel·ligència col·lectiva depèn de l’habilitat d’una organització per acceptar i desenvolupar qualsevol contribució potencialment útil de qualsevol membre a la solució d’un problema”. És a dir, si algú té una idea brillant, aquesta ha de poder desenvolupar-se, és igual de quin lloc sorgeixi dins d’una jerarquia en un determinat moment.

“Ningú ho sap tot, tothom coneix i sap alguna cosa, el coneixement es troba en la humanitat”. Pierre Levy (1997)

Perquè això sigui possible, les persones que ocupen càrrecs de responsabilitat en una determinada organització, ja siguin empresaris, governants o directius han de tenir una actitud receptiva davant les iniciatives que sorgeixen dels altres. Si això no es dóna es perden moltes oportunitats, com succeeix lamentablement en les organitzacions autoritàries que prioritzen excessivament el control i sembla que es percebi el talent aliè com una amenaça. Contràriament, allí on es genera un entorn facilitador[1] és on les bones idees poden trobar un recorregut adequat i útil per a la societat. Aquesta és una de les millors eines per a la promoció de la intel·ligència col·lectiva, a banda dels mitjans de comunicació i educatius que també poden ajudar amplificant i donant difusió a les persones que mostrin una forma de pensament especialment brillant. Per desgràcia hi ha institucions com els partits polítics populistes i els seus mitjans que amplifiquen formes de pensament simplistes, promovent l’efecte contrari.

“L’actitud mental que correspon a la raó és la humilitat” – Erich Fromm (1900 – 1980)

Aplicar aquest valor al nostre àmbit educatiu significa, per exemple, seguir aprofundint en l’autonomia dels centres; afavorir les formes d’organització obertes, facilitadores i receptives que afavoreixin les bones iniciatives d’alumnat o professorat allí on apareixen. Implica també estimular les activitats de recerca per sobre de la memorització, el pensament crític, el debat intern; i finalment introduir en el sistema als millors pensadors contemporanis, aquells que més ens ajuden a entendre els problemes en la seva complexitat, sense esperar a que arribin als llibres de text o als temaris oficials.

A nivell individual, el valor de la intel·ligència col·lectiva implica la humilitat de saber que tot el nostre coneixement acumulat és necessàriament fragmentat, i la disposició a compartir el nostre saber amb el col·lectiu humà al que pertanyem.

5- Sinceritat i respecte per la veritat

En tot el procés de la meva hospitalització ningú de l’equip mèdic ens va ocultar la realitat ni ens va mentir; no se’m va dir, en entrar a l’UCI, “tranquil que t’anem a guarir”. No es van dissimular o van ocultar els riscos; cap metge va fingir saber el que no sabia o controlar el que no controlava. Si m’havien de fer algun tipus d’intervenció desagradable m’avisaven abans. Quan alguna cosa no la sabien (quelcom normal en una pandèmia nova) ho reconeixien sense problema. Les infermeres expressaven entre elles els problemes de visió que generava el baf en les seves proteccions de la cara, les dificultats per escoltar-nos per les màscares i l’oxigen, la calor que tenen sota les seves indumentàries de plàstic, els problemes de subministrament d’alguns vestits de seguretat, … Un doctor em va comentar: “això és com una guerra, tinc 63 anys i mai havia vist cap cosa semblat”. Més tard el meu metge de planta, el Dr. Herranz, es reconeixia en estat de recerca i dubte permanent i em comentava coses com “aviat el teu cos donarà un tomb en positiu, encara no sabem per quin mecanisme” (així va ser).

El personal sanitari té una formació basada en el mètode científic i això fa que portin “al seu ADN” una forma de parlar especialment prudent, una franquesa que hauria de ser la normal. Però no hi ha més que encendre la TV o entrar en xarxes socials per adonar-se que en massa àmbits s’afronta la crisi des de la demagògia, el camuflatge o la falsedat. Així, veiem xerrameques que ens volen vendre solucions inventades, tertulians que parlen del que no saben, influencers que critiquen sense contrastar, diaris que manipulen les notícies amb titulars tendenciosos, discursos grandiloqüents d’experts en res i internautes que difonen mentides tan sols com a distracció. Si traslladem la mirada a l’àmbit polític trobem promeses que ja se sap que no es podran complir, eufemismes i declaracions d’intencions que no diuen res, manipulació política de dades, camuflatge sistemàtic d’errors o en casos extrems negació explícita de la realitat.

Sortosament hi ha molts mitjans i periodistes seriosos que ens ajuden a filtrar i verificar la informació, i des del sistema educatiu també podem implicar-nos molt en això. Un problema que estàvem debatent just abans de la pandèmia era com protegir el contingut cultural de l’escola de les intromissions que els mitjans digitals exerceixen sobre l’alumnat (en paraules d’Enric Bolea), com podem evitar que es distregui en extrem l’atenció dels menors al servei d’interessos corporatius camuflats sota l’aparença d’estímuls d’oci. Curiosament, allò que temíem com un abordatge dels mòbils i les xarxes sobre el sistema educatiu, amb la pandèmia s’ha invertit i ara és el nostre sistema el que ha envaït mòbils i ordinadors per poder fer classes; ironies de la vida.

Educar en el respecte per la veritat significa ensenyar a veure més enllà de la informació que es rep, posar en qüestió les idees amb esperit crític, estimular l’intercanvi d’opinions i practicar el mètode científic i models de pensament rigorós que s’adaptin a la complexitat en lloc de voler simplificar-la.

L’escola ja no té com a tasca principal la transmissió de coneixement, la nostra missió ara és més aviat ensenyar a “separar el gra de la palla” (en paraules de Jordan Peterson), és a dir, buscar constantment el que és rellevant i cert entre l’allau d’informació aparentment inconnexa i en molts casos intencionada que ens ofereix la societat. En això consisteix el principi dinàmic del respecte per la veritat.

6- Empatia i solidaritat

Des del punt de vista del pacient, entrar en la UCI és com creuar un túnel on perds la noció de la realitat i del temps. Em va quedar en la memòria com si hagués estat només 5 o 6 dies quan en realitat vaig estar 19, perquè la major part del temps estàs inconscient i no t’assabentes de res; a més allò que percebis no serà recordat o serà barrejat amb increïbles al·lucinacions.

Al·lucinacions de la UCI: segons em va explicar el metge responsable de planta, un dels seus pacients de COVID-19 estava convençut d’haver vist fins i tot un elefant passejant pels passadissos de l’hospital.

Recordo haver-li dit a la meva família totalment convençut (una vegada ja estava conscient) que havia perdut el mòbil durant un simulacre d’incendi que en realitat mai va existir; o haver vist a alguns familiars meus ingressats en llits annexes quan en realitat mai hi van estar. El metge em va explicar més tard que aquestes al·lucinacions són normals en la UCI i són degudes a la medicació i a l’estada perllongada.

Aquestes al·lucinacions són tan intenses i tan emotives que pràcticament quan surts no recordes altra cosa que el seu contingut. A diferència dels somnis, costa molt separar-les del món real, les memoritzes com si haguessin succeït realment; a més sols incorporar l’entorn que t’envolta com si estiguessis en un estat de semivigilia. Per exemple en el “simulacre” recordo haver vist fum blanc sortint d’un respirador de l’habitació on realment vaig estar, o coneguts meus formant part de l’equip de control al costat del personal mèdic que m’envoltava.

“La nena de les trenes” – Parlant sobre al·lucinacions em va explicar un zelador que diversos malalts de COVID-19 van coincidir a veure una nena amb trenes passejant pels passadissos, la qual cosa ha generat cert clima de misteri. Em va suggerir el personatge “Dimecres” de la “família Adams”.

Una altra diferència amb els somnis és que les al·lucinacions són llargues i nítides, et mantens molt temps en elles i et muntes autèntiques pel·lícules amb un guió relativament llarg. En una ocasió li vaig alçar la veu a la meva doctora amb certa agressivitat perquè, en el meu deliri, ella i el seu company em tenien segrestat com a xantatge perquè una de les meves filles els retornés una contrasenya Wifi molt important que suposadament els havia robat, un guió dolent de Netflix, vaja. Aprofito per demanar disculpes a la doctora si llegeix aquest article (sé que aquell dia va truca a la meva parella i li va dir que “estava molt agitat”). En la UCI no ets tu mateix sinó una espècie d’avatar protagonista d’un món imaginari, encara que en el meu cas sí que hi havia un fil argumental comú en la majoria de fantasies: l’obsessió per l’aigua (beure aigua, submergir-me en aigua, refrescar-me en aigua) i el desig impossible d’alliberar-me i escapar d’uns suposats lligams que expressaven l’angoixa per la immobilitat.

Però malgrat el malestar provocat per aquestes al·lucinacions, quan ets a la UCI tens almenys l’alleujament en la teva inconsciència, que ocupa la major part del temps. Molt pitjor – per llarga – és l’angoixa que pateix la teva família suportant els dies d’incertesa que es fan interminables a plena consciència i sense poder fer res.

Aquí és on vull arribar al valor de la solidaritat. A més del personal sanitari que trucava cada dia, és sorprenent la multitud de persones que van anar seguint la meva evolució des de la distància i es van bolcar en el suport a la meva família, especialment a la meva parella: amistats, companys de treball seus i meus, familiars propers i llunyans, veïns amb els quals amb prou feines havíem parlat mai, relacions que havíem deixat feia anys… van contactar amb els meus per solidaritzar-se en aquells moments de màxima incertesa i sempre guardarem això en el record. Des d’aquí envio un missatge a totes elles i ells: al moment en què jo no vaig poder estar al costat de la meva família hi vau estar vosaltres i sempre, sempre us estarem agraïts.

Quan amenaça la desesperació cada expressió de suport és un alleujament i cada gest solidari és un consol fonamental. La solidaritat en totes les seves formes és una de les més grans qualitats humanes i de les més necessàries en temps de crisi.

7- Esperança

El dia 12 d’abril, ja fora de perill, vaig ser traslladat a planta, un dels molts espais que l’hospital té reservats per als malalts de la pandèmia. Amb aquesta sortida de la UCI va començar l’etapa conscient de la meva malaltia, ja sense anestèsies ni al·lucinacions. A l’habitació, una finestra em permetia ja situar-me als moments del dia i a través de les notícies em vaig anar adonant de com el món havia canviat. El primer que em va sorprendre va ser la posada en escena militar que s’estava donant a la pandèmia, almenys a Espanya, amb aquests generals de l’exèrcit i la Guàrdia Civil en les compareixences i el recompte diari de morts acompanyat de les imatges dels carrers deserts.

Des del punt de vista físic el meu estat era deplorable: havia perdut la mobilitat del cos i no tenia forces ni per sostenir un got d’aigua per l’atròfia muscular acumulada; els meus pulmons havien quedat també molt afectats i encara necessitaria dues setmanes de suport d’oxigen per respirar. Aquestes limitacions afectaven també al cor i cada vegada que feia algun esforç m’agafava taquicàrdia, per la qual cosa depenia per a tot de les infermeres; a més encara estava molt medicat, psicològicament atordit i amb dificultats per pensar amb claredat.

No obstant això, malgrat totes aquestes adversitats, tot quedava suavitzat pel fet d’haver sobreviscut i per l’esperança de la recuperació. És una sensació difícil d’explicar perquè el malestar físic no es corresponia amb l’estranya placidesa que em va sobrevenir; vaig descobrir la psicologia del supervivent, un estat que genera sensacions molt rares com la impressió d’estar viu per casualitat, per miracle o per error. Em trobava fatal, sí, però allí estava per poder explicar-ho contra el meu propi i convençut pronòstic; estava sent dur, sí, però havia recuperat l’esperança i se m’havia donat una nova oportunitat.

Quan hi ha esperança ho suportem tot, i això li dóna un especial valor a les persones que ajuden als altres a sortir de la seva desesperació. Encara que no puguem solucionar-ho tot, sí podem donar motius reals d’esperança, fem-ho sempre que puguem!

8- Implicació personal i professionalitat

Una altra característica de la meva estada a l’habitació de l’hospital va ser la solitud. La vida dels malalts durant la pandèmia és molt solitària perquè cap familiar pot venir a visitar-te, i el personal sanitari ha de prendre moltes mesures de protecció i a més va molt desbordat de treball, així que quan entren fan el que han de fer i marxen de seguida. Aquesta solitud no és necessàriament indesitjable o negativa, hi ha molts moments en què realment et va bé estar sol per anar assimilant el que t’ha succeït, però sí que és cert que la teva relació amb el personal del teu entorn es construeix a força d’interaccions extremadament curtes, amb persones que amb prou feines pots distingir unes d’unes altres perquè porten la cara coberta i el cos embolicat en plàstic. Així que totes les infermeres em semblaven normalment la mateixa tret que hi hagués quelcom molt característic com l’alçada o uns ulls especialment pintats.

“És agradable ser important, però és més important ser agradable” – Lucio Anneo Sèneca

Malgrat això, sempre em vaig sentir acompanyat perquè el personal sanitari compensa la teva solitud amb una amabilitat extrema: “hola cariño ¿Qué tal ha dormido hoy?”, “bon dia vinc a posar-li la punxadeta, com està?”, “vamos a ponerle fortachón”, “molt bé, mira que bé s’aguanta avui”, “clar que sí, tot el que necessiti”… la seva humanitat travessa el plàstic de les màscares i fa que et sentis acollit contínuament malgrat la brevetat de la seva presència i el surrealista de la teva situació. Això té un valor molt important si a més tenim en compte el context de crisi, l’estrès i la pressió a la qual es troben sotmeses aquestes persones.

Un altre exemple d’aquesta proximitat va ser el meu metge de planta, el Dr. Javier Herranz. Com sempre venia a primera hora del matí per fer la revisió, estava amb mi més estona que els altres i per això vam poder mantenir una certa conversa, encara que fora per fragments d’un dia per a l’altre. Això va ser molt interessant per a mi perquè mostrava ser una persona de gran cultura, molta empatia i una forma de pensament molt original i molt crític. Com jo mateix, es dedica també a l’ensenyament, en el seu cas de Medicina a la Universitat. Una de les primeres coses que va fer, a part de transmetre molta confiança, va ser regalar-me un llibre de la seva col·lecció (costum que té amb els seus pacients doncs li agrada molt la lectura). Es tractava d’una bonica novel·la anomenada “L’esclau”, d’Isaac Bashevis Singer. Les darreres setmanes (quan ja podia sostenir-lo) em va acompanyar com a lectura de capçalera. És la història d’un home que ha de refer la seva vida després d’una experiència traumàtica, curiosament.

El doctor Herranz em va explicar que l’objectiu de la meva estada en planta era la “desescalada”, és a dir anar retirant a poc a poc la forta medicació que portava de la UCI i anar-me allunyant dels dies del trauma. També em va donar a entendre els motius pels quals la meva recuperació anava a ser tan llarga i em va acompanyar en tot el procés. A mesura que van passar els dies, quan li vaig comentar que en sortir anava a resumir la meva experiència en un article, va col·laborar amb mi aportant algunes idees (els apartats 1, 4, 6 i 9 contenen aportacions seves i per això ho he fet constar en la capçalera).

“…la seva humanitat travessa el plàstic de les màscares i fa que et sentis acollit (…)” (text de l’apartat 8)

Així doncs vaig romandre sol a l’habitació però al mateix temps em vaig sentir acompanyat des de la responsabilitat de professionals que sabien projectar la seva empatia malgrat les circumstàncies. Vull donar testimoniatge aquí d’aquesta amabilitat, és més que un treball perquè mostra la seva implicació personal en aquelles persones de les quals se senten responsables perquè es troben en situació de vulnerabilitat.

Les crisis no se superen per actuacions heroiques de grans personatges, sinó pel bon fer diari d’una multitud bona gent. Aquestes infermeres, metges, personal auxiliar ens ensenyen que la professionalitat ens fa eficients i la implicació personal transmet humanitat i respecte per les persones més enllà de les barreres físiques o visuals. Traslladat a l’àmbit educatiu, tots sabem que una bona professora o professor no ho és només com a expert en els seus continguts i la seva didàctica, sinó per la implicació que sent i mostra pel seu alumnat i molt especialment per aquell que se sap més vulnerable.

9- Compromís i voluntariat

Malgrat estar conscient encara portava varis dies sense poder comunicar-me amb la meva família per la fatiga, l’atordiment de la medicació, sense forces per sostenir el telèfon fix i especialment perquè el mòbil que havia perdut a la UCI seguia sense aparèixer. En aquest context, la necessitat de contactar amb els meus començava a ser apressant, un sentiment molt comú en els malalts de COVID-19 per la situació de solitud forçada que he comentat. Vaig pensar que havia de ser pitjor amb les persones molt grans que ocupaven les altres habitacions, algunes de les quals no sabien manipular un smartphone.

Quan el Dr. Herranz es va adonar d’això em va dir que l’endemà vindria una persona per facilitar-me l’accés a una videoconferència, i així va ser com vaig conèixer a Andrea Crehuet i més tard a Eugènia Zegrí, dos estudiants de medicina d’un grup de voluntariat que ajudava als pacients a contactar amb les seves famílies. Elles dues són les que em van facilitar la seva ajuda fins que vaig poder disposar de mòbil propi.

Imatges de videoconferències realitzades per les joves del voluntariat a l’Hospital General de Catalunya.

No hi ha paraules per explicar el que se sent quan veus a la teva família després de tantes setmanes desconnectats, l’emoció del retrobament després de la incertesa és brutal. A més en les meves al·lucinacions havia arribat a creure que la meva família també havia estat en risc, cosa que no era certa i que vam poder desmentir aquell dia. Encara que no fos així, arriba un moment en què necessites ja veure’t i parlar; per això estem immensament agraïts que ens ajudessin d’aquesta manera.

Aquestes joves estudiants formen part de l’alumnat del Dr. Herranz i acudeixen de forma voluntària a l’hospital coordinant-se amb famílies, pacients i personal sanitari per organitzar aquestes videoconferències entre d’altres ajudes, com facilitar material de lectura o d’higiene, detalls com el repartiment de roses el dia de Sant Jordi i en general acompanyar als pacients que ho necessiten. Com moltes formes de voluntariat, es va establir de manera espontània a mesura que s’anava detectant la necessitat.
La manera com es va desenvolupar aquest voluntariat és un exemple d’auto-organització col·lectiva: primer la idea va sorgir del metge i professor, però de seguida la va traslladar al seu alumnat i els va dir que ell no tènia temps d’organitzar-ho així que havien de fer-ho elles. Van sorgir així dos grups que van començar aquesta tasca en torns de matí, però a mesura que els metges de l’hospital es van anar assabentant van anar traslladant al grup peticions de més pacients; paral·lelament es van anar sumant més estudiants de manera que al moment en què jo deixava l’hospital hi havia ja 4 grups de voluntariat que cobrien la demanda de diferents àmbits de l’hospital en torns de matí i tarda.

Què és el que mou a una persona a donar el seu temps per ajudar a les altres? El voluntariat és una forma de solidaritat activa i compromesa, una reacció inconformista davant la precarietat aliena que porta a mobilitzar-se en lloc d’esperar passivament al fet que la resolguin uns altres.

“Els faedors fan, els crítics culpen i es queixen” – Wayne Dyer (1940-2015)

L’adhesió personal a una causa solidària en totes les seves formes (digui’s voluntariat, activisme, vocació, compromís) és gairebé un misteri que contradiu les lleis de la naturalesa, molt donada a l’imperatiu de menjar i no ser menjat i a l’egocentrisme més o menys camuflat. Per dedicar el nostre esforç gratuïtament als altres cal anar contra corrent de l’interès personal i això és quelcom que no tots ni sempre sabem fer. La meva experiència és que el voluntariat respon a la crida del valor número u, la consciència de la precarietat que apuntava al principi. Com més conscients som d’ella més a prop estem de comprometre’ns i fer el pas necessari de sortir de la nostra zona de confort.

Per a mostra un exemple: segons em va explicar l’estudiant Eugènia Zegrí l’última vegada que la vaig veure a l’hospital, el seu grup havia acordat realitzar la seva tasca de dilluns a divendres i descansar el cap de setmana. No obstant això un dissabte li van comentar que hi havia un pacient sortit de la UCI que portava més de dues setmanes sense contactar amb la seva família; en aquest moment es va preguntar a sí mateixa quin sentit tindria anar-se de cap de setmana sent conscient d’això, així que va decidir venir. Aquest pacient era jo mateix i gràcies a la seva decisió vaig poder gaudir de la meva primera videoconferència familiar 48 hores abans del previst, la qual cosa era vital per mi en aquells moments. Quan l’Eugènia va veure la meva reacció en poder parlar amb els meus fills i la meva parella, tots 5 en la  pantalla del seu mòbil va tenir la impressió de que estava en el lloc correcte, que havia fet el que havia que fer.

“Quan una convicció és autèntica aquesta s’expressa en la gratuïtat. La resta sol ser egocentrisme camuflat” – Antoni Bentué (1939)

Si en temps de normalitat el voluntariat és necessari, en temps de crisi és imprescindible perquè no hi ha govern, ni institucions, ni normativa que pugui reaccionar tan ràpidament i de manera tan precisa a les necessitats sobrevingudes o imprevistes. Potser hi ha qui pensa que els voluntaris són idealistes; més aviat l’idealista és pensar que les institucions i el govern – o els altres – són els únics que anirarn a resoldre tot el que és important o urgent. A més, tot voluntariat té una mica de revolucionari, pertany a qui no es conforma ni es resigna, a qui es mobilitza pel valor de la no rendició.

10- Valentia i vincles personals

Estudiants voluntàries amb la indumentària de protecció, per això és tan difícil per als pacients distingir les unes de les altres.

Acabo aquestes reflexions tractant conjuntament aquests dos valors que tenen al meu parer certa relació. Em comentava el Dr. Herranz que l’autèntic mèrit d’aquestes joves voluntàries no és tant el treball que realitzen com el risc que assumeixen en passar tot el matí o tota la tarda convivint amb malalts de coronavirus. D’acord que són estudiants de medicina, però en aquest cas concret és un risc que podrien haver-se estalviat i no obstant això allí van estar. A partir d’aquí, en un parell d’ocasions varem parlar sobre la por i la gestió d’aquesta.

La postura del doctor, amb la qual estic d’acord, és que la por ha de ser gestionada buscant el seu punt intermedi a la manera d’Aristòtil: si som raonables ens porta a la prudència; portada a l’extrem es pot convertir en quelcom patològic i una absència absoluta de por ens portaria a la imprudència o la temeritat.

Com a malalt de COVID-19 vaig aprendre a diferenciar diferents graus de temor en la gent que havia d’interaccionar amb mi en entrar a l’habitació, però la majoria mostraven una gran professionalitat i un domini notable d’aquest punt d’equilibri.

Personalment no he tingut temps d’experimentar la por a ser contagiat ja que el virus va irrompre en la meva vida tan bon punt es va declarar la pandèmia, però sí puc dir alguna cosa en relació a la por a la mort ja que aquesta va ser la principal experiència que vaig obtenir de la malaltia.

En aquest tema haig de donar la raó a un altre filòsof, Epicur, quan afirmava que no hi ha raó per témer a la mort. Certament vaig entrar a la UCI terroritzat però ara puc donar fe que no és la mort la que t’espanta, són la pèrdua i el sofriment els veritables objectes de la por. La mort en si mateixa, si és per evitar una agonia inútil no és mala opció ja que és més objecte de temor la segona. Però si hi ha alguna cosa que realment t’empeny a lluitar per la teva vida és evitar a tota costa la separació definitiva dels éssers estimats.

“No haig de témer a la mort perquè mai coincidiré amb ella. Quan jo sóc, la mort no és, i quan ella sigui jo no seré” – Epicur (371-240 AC)

Aquesta certesa contrasta amb la lectura post-moderna més individualista, segons la qual volem romandre vius “per fer coses i tenir experiències”. He deixat de creure’m això; de fet, si revisem els mites i creences vinculats al “més enllà”, veurem que el sentit profund del desig d’immortalitat humana és la voluntat de refer els vincles prèviament trencats. En general, viure eternament no ha estat un objecte de desig en si mateix, sinó un mitjà per reunir-se amb els avantpassats.

Epicur era conscient d’això i mogut pel seu posicionament filosòfic que identificava la felicitat amb la cerca del plaer i l’evitació del dolor, va arribar a recomanar allunyar-nos dels vincles personals, però això equival a contradir la naturalesa humana. A més el filòsof grec mai va demostrar per què la mort d’algú que és estimat per un altre és menys dramàtica que la de qui acaba en solitud sense haver establert vincles amb ningú.

En fi, on vull arribar en aquest tema és que estem fets per vincular-nos encara que això pugui fer-nos mal i que no existeix cap opció de vida humana sense risc, que les decisions que prenem sempre poden comportar algun perill i això inclou les relacions, i que la valentia significa conviure amb el risc de forma ponderada i raonable.

Per finalitzar…

Se’m va acudir escriure aquest article durant la meva estada a l’hospital i el vaig acabar de plasmar per escrit durant la recuperació al meu domicili. Vaig seguir l’impuls de fer-ho i em consta que d’altres persones que han passat per experiències similars han fet el mateix: reflexionar i escriure en part com a teràpia, en part per aclarir-se o situar-se de nou. Personalment m’ha servit i espero que pugui ser útil d’alguna manera per a algú, en tot cas vull acabar reiterant el meu agraïment al personal sanitari i animar-los a que segueixin transmetent aquests valors que són tan importants per a tots. Un esment especial al equip mèdic de la UCI, al Dr. Herranz i a tots els infermers, infermeres i personal auxiliar de planta. També a les estudiants que em van ajudar i que a més m’han facilitat informació i fotos per a aquest article, moltes gràcies Andrea i Eugènia i felicitats per la vostra actitud i el vostre treball! Finalment un record a tota la meva comunitat educativa amb qui espero tornar a treballar i conviure ben aviat.


19 comments on “Valors sanitaris per afrontar la crisi
  1. Ignasi Solé ha dit:

    Calen reflexions llargues, profundes i que surten de ben endins com la que ens has regalat. Gràcies.

  2. Amel ha dit:

    Aquest article reflecteix una maduresa i una pau que ens ajuda a veure a través la seva experiència la bellesa de la humanitat i la gratitud que permet créixer més .
    Gràcies per compartir la seva història,segur que amb aquests valors anirem amb més força i voluntat per oferir encara més esperança .
    li desitjo una recuperació breu.

  3. Montse Casals ha dit:

    Gràcies amic x aquestes paraules i reflexions tan valuoses. Aniré rellegint per no perdre-me’n cap. Quanta gratitud i agraïment transmets, que ben acompanyat i cuidat t’has sentit. Gràcies a la comunitat sanitària i voluntariat per la tasca incondicional.
    Ben tornat!!!

  4. Irene López ha dit:

    Quina maravella d’article Àlex. Quan les coses es fan des-de l’amor i seguint el nostre instint, el nostre missatge cala de manera especial.
    Mentre llegia pensava en la gran crisi de valors que pateix la raça humana i lo increïblement maravellosa que pot ser quan anem tots a una, deixant fora els problemes d’Ego i centrant-nos en els aspectes mes essencials, retrobant-nos com a éssers i compartint amor i pau.
    Guardo un especial record de la meva estada per l’Institut amb tu i l equip docent de aleshores. Tinc records molt bonics de les teves classes i d’aquella etapa en general. Tinc un quadre que em vas ajudar a pintar que llueix orgullós a casa dels pares 🙂
    Llegia l’article i em repetia “quina sort vaig de tenir de poder tenir-vos com a profes” quants valors ens vàreu transmetre, que inportant és una bona experiència educativa!

    Feliç de saber que estàs recuperat.
    Una mega abraçada
    I

  5. Àlex Sala ha dit:

    Moltes gràcies Irene i Montse, us he enviat correu, seguim! 😉

  6. Pilar ferriz ha dit:

    Alex el teu article i experiencia es lliço de VIDA es pura emocio, reflexio i profunditat en la gran humanitat…
    Gracies pel teu exemple valentia i autenticitat

  7. Lali Escolà ha dit:

    Àlex, sóc la Lali, amiga de L’Eduard i Doro.
    I tant que serveix la lectura de les teves reflexions!!!. T’agraeixo especialment el reconeixement de ” la “feblesa” com reinici de les nostres relacions i reaccions davant tantes situacions viscudes . Que el teu camí sigui ben llarg…

  8. Ruth i Conxita ha dit:

    Àlex!!! Impressionant text de la teva experiència!!! Vàrem seguir el teu procés preguntant a la Doro i el teu germà!!! Ens n’alegrem molt de la teva recuperació i també de la teva gratitut que sens dubte forma part del teu reviure.

  9. Assumpta Bach Martorell ha dit:

    Bon dia ☉
    Pell de 🐔 l’article, l’Àlex! Meravellós! Molt el.locuent, ple de sensibilitats. Emoció!
    Ens alegrem moltíiiiissim per tu i per tota la família!
    Una abraçada! 😘

  10. Loli Aguilar ha dit:

    Gracies al teu germà per compartir aquest escrit. Soc companya de feina.
    He tingut que aturar-me varies vegades quan ho lleguia: per la profunditat e intensitat de cada paraula.
    No deixa indiferent el teu testimoni i una gran lliço per la VIDA. GRACIES

  11. Pep Buetas ha dit:

    Alex, gràcies per compartir la teva vivència que ha esdevingut experiència, i tant!! El procés és personal i intransferible, cert, però ens ajudes a viure amb més consciència i més presència, gaudint de la VIDA. Una forta abraçada per a tu i els de casa.

  12. Berta Boadas ha dit:

    Alex, sóc la Berta Boadas de Sant Josep Oriol, fa molts anys que en Jordi i jo us vàrem conèixer a tu i a la Dolors abans de casar-vos. Impactats quan et vam saber malalt i molt contents que ja estiguis a casa recuperant-te. Un escrit impactant. Una abraçada

  13. Maria Corominas Canal ha dit:

    Moltes gràcies per compartir les teves reflexions Àlex. Necessitaré rellegir-lo vàries vegades per impregnar-me de la bonhomia que transmet. Les “castelleres” som de les amigues que vàrem seguir el teu estat a distància, pudoroses i respectuoses amb la família … Quina alegria el dia que el teu germà va parlar a twiter de”resurrecció” …
    Una abraçada!

    • Àlex, soc la Júlia Alert (exdirectora del Daina Isard) ara ja jubilada.
      En primer lloc una abraçada i no cal que digui lo molt contenta que estic de la teva recuperació. Moltes gràcies per deixar-nos compartir aquesta lliço de vida. Quin article més impressionant.
      Gràcies a la publicació he sabut de la teva malaltia.
      Molt contenta que ja siguis a casa.
      He passat l’article a les meves filles, una es metgessa i l’altre investigadora del Covid, a primera línea les dues.
      A casa ho hem viscut de prop.
      Han trobat l’article molt bónic.
      Gràcies de nou.

  14. Àngela Miguel Camprubí ha dit:

    Quina experiència !
    Gràcies per compartir-la , per ensenyar-nos a valorar el que tenim ,i , NO valorem !!!

  15. Judit Mezquita ha dit:

    És un article fantàstic, de la primera a la última paraula. Moltes gràcies per compartir la teva experiència i per no perdre l’esperança en els dies més durs. Et desitgem tota la felicitat del món a tu i a la teva preciosa familia.
    Als qui estem a prop ens has donat una lliçó de vida, gràcies!

  16. Margarita ha dit:

    Impresionant. Gràcies pel teu testimonitge. El petsonal santari té el meu agraïment i reconeixement. Tú Àlex, et felicito per agafar-te ala vida i a l’esperança. Gràcies, gràcies!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*

Top